Jo vaig ser tribunal d’oposicions

Sep 20, 2022 | Blog, Experiencias

El 99% de les opositores tenen una por en comú: E L  T R I B U N A L.

Un dels primers passos per vèncer la por escènica a les opos és recordar i creure’ns que el tribunal són mestres com tu i com jo, que estan allà alguns per frikis, i altres perquè els hi ha tocat.  

D’aquest segons tipus va ser la Yolanda, la nostra estimada “tribunala”, coordi de formadores, formadora top, mamá gallina, la Yoli… L’anomenem de moltes maneres. El fet és que a ella li va tocar formar part d’un tribunal i li he demanat que escrigui unes línies sobre la seva experiència. Quan ho he llegit se m’ha posat la pell de gallina tot i que ens ho ha explicat mil cops. 

Llegeix aquestes línies amb atenció i “carinyo”, perquè t’ajudarà a posar-te a la pell del tribunal, a relaxar-te una mica i com no, a voler abraçar fort a la Yolanda perquè ella és lo más. Endavant, Yolanda 😊  

Un divendres dia 3 de maig vaig rebre la trucada d’una inspectora d’educació que em citava per a la constitució del tribunal de PAN, del qual formava part. No vaig entendre de què em parlava. Aquells dies rebia informacions a tota hora sobre les properes oposicions al cos de mestres, així que no entenia què hi tenia jo a veure… El dia de la constitució del tribunal ens vam reunir unes quantes docents a l’institut on es durien a terme les proves. Al voltant d’aquella taula hi havia molts nervis, molta tensió. Hi havia dues persones que s’hi presentaven voluntàriament, però a la resta…., ens havia tocat. Res a fer.  

A partir d’aquell moment, ens vam anar trobant, per les tardes, per preparar tot el procés. La nostra presidenta ens va anar formant, ens anava guiant sobre quins passos havíem d’anar fent i com calia fer-los. No servia qualsevol manera; era un procés seriós on moltes persones es jugaven molt i mereixien tot el nostre respecte i rigor. I així ho vam fer durant tot el temps que van durar les proves. 

Cada dia llegíem les programacions de les persones a les quals havíem d’avaluar aquell dia. Amb un llapis, hi anàvem marcant els possibles errors i els aspectes que ens semblaven diferents o rellevants de la proposta de la persona aspirant i anàvem fent un buidatge en unes graelles, apuntant-hi tot el que hi havia i els trets diferenciadors. 

Per sempre més recordaré la primera persona a la que vam examinar. Crec que jo estava més nerviosa que ella… Al nostre davant teníem una rúbrica feta amb els criteris de correcció d’aquella prova, però això no era tot: apuntàvem en fulls de paper tot el que l’aspirant deia, sense perdre detall, tot el que explicava i en quina llengua ho deia, si utilitzava paraules cultes o si cometia algun error lingüístic. Necessitàvem evidències que poguessin justificar la nostra decisió a l’hora de posar-li una nota o una altra. Ho fèiem per a nosaltres mateixes i per respecte a la persona que teníem al davant.  

Un cop l’aspirant marxava, individualment, omplíem la rúbrica, ajudant-nos dels nostres apunts. Comentàvem com havíem vist la proposta de l’aspirant, els punts forts i els febles, però la nota era secreta, era la nostra decisió individual la que quedava reflectida en el paper. Quan acabava la jornada, fèiem recompte dels punts de cada apartat quan tenia la persona aspirant. Bolcàvem en una aplicació la nota resultant i era llavors, quan escoltàvem la nota dels altres companys i companyes del tribunal. No sempre les nostres notes estaven properes, però, si distaven molt, per sobre o per sota de les de la resta, aquesta saltava, el sistema l’elimina. No va ser el cas… 

Després de sentir a cada aspirant li fèiem preguntes. La nostra presidenta ens deia que tota persona mereix ser preguntada, tothom tenia dret a aquells minuts extra, i que les preguntes servien per ajudar als aspirants a explicar millor algun punt que no haguéssim entès bé. 

De vegades, ens allargàvem en la tanda de preguntes i patíem per les persones aspirants, perquè sabíem els nervis que estaven passant, però per a nosaltres era l’estona en la que millor vèiem a aquella docent que totes portaven a dins. Moltes vegades les nostres preguntes feien que la persona connectés amb el seu alumnat i el seu posat era molt més distès. Era un moment de contacte entre les dues parts i on nosaltres ens podíem acostar tal com érem: companyes, a fi de comptes… 

Vam rebre un parell de crítiques a les xarxes. Sempre respectable, però, ai, si haguéssim pogut respondre… Tothom hauria entès perfectament la nostra decisió. Sempre que hi ha oposicions surten els que critiquen als tribunals, (o sigui a les mestres), que no són objectives (o sigui que la nostra feina, la d’avaluar al nostre alumnat no la fem de forma objectiva), que anem a carregar-nos a les persones aspirants (o siguin docents que van en contra de docents), i un llarg etcètera. Però s’obliden de mirar des de dins. A dins hi ha docents com jo, com el nostre tribunal, gent responsable, formada, amb criteri, que senten por i senten el pes de la responsabilitat que, sense demanar-la, els hi ha tocat complir.  

El nostre va ser un tribunal guai, què voleu que us digui! La nostra presidenta una inspectora top, una dona valenta, i humil, que es va saber posar a les nostres sabates en tot moment. Vam treballar molt, moltíssim, per pocs diners, però encara ara mantenim el contacte! 

LLIÇÓ: Si vols formar part del cos de mestres de l’escola pública, lluita per aconseguir-ho i escolta poc als que et volen fer agafar por dels tribunals.

Recorda que tenim les INSCRIPCIONS OBERTES per al curs intensiu de programació d’oposicions i Unitat didàctica.

Carlota Profes en Apuros

¿Te ha gustado? ¡Compártelo!:

0 comentarios

Enviar un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.